Estimades,
Aquest 7 necessitava parlar amb vosaltres. Vos torn enyorar com feia temps que no em passava...
M'he sorprès algunes vegades tocant-me el ventre i he connectat amb vosaltres. Aquell gest espontani que va sorgir des del primer dia que vaig saber que tu, Júlia, havies arribat. Com si fent carícies a la meva panxa et pogués acaronar...
Encara sóc capaç de recordar just el punt on sempre et sentia, Aina. A la part baixa del ventre, cap a la dreta. Si tanc els ulls i el toc, em sembla que ho torn a sentir...
Em féreu tan feliç!
He après a viure sense vosaltres, però alguns dies encara em costa. Avui no em conform amb les xerradetes que tenc amb mi mateixa, cap a vosaltres. Als núvols quan és de dia i el vespre a les nostres estrelles, eren meves de petita i ara són vostres. Amb els nostres pactes (recordau?) que es tanquen amb una mitja rialla i una clucada d'ull al cel.
No havia imaginat mai aquesta manera de ser mare. Ni tan sols en sabia ni n'havia llegit. N'he hagut d'aprendre, així com les mares aprenen a ser-ho dels seus fills terrenals.
I malgrat tot, vull dir-vos GRÀCIES per haver-me triat.
Vos estim, SEMPRE.
Mamà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada