Cada mes, cada 7, pens el mateix: ja no fa falta seguir contant mesos, ja no calen les espelmes enceses... Aquestes petites coses no fan que us recordi més, que us estimi més...
Moltes vegades no sé ni en quin dia em trob, però el 7 sempre apareix, qualcú l'anomena al carrer, a la televisió... I és inevitable pensar-hi i em dic: per què no? És el meu ritual, el nostre, dedicar-vos unes paraules mentre les vostres espelmes de floretes van cremant.
La tendresa m'envaeix en recordar-vos... I no puc evitar somriure mentre us escric.
No cal, ja ho sé, però m'agrada fer-ho. I ho faig, no necessit motius.
T'estim, Júlia. T'estim, Aina. Sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada