dimarts, 7 de maig del 2013

Vint i catorze mesos

Petites meves,

És estrany com canvia tot amb el pas del temps... 

Aquest dia 7 gairebé em passa desapercebut. I encara que no soni del tot bé, estic contenta de que sigui així. No fa falta disculpar-me amb vosaltres perquè sabeu que l'oblit d'una data concreta no significa que us deixi d'estimar. Vol dir que he après a viure amb la vostra absència física, que el meu cap ja és capaç de centrar-se en altres coses perquè ja hi sou ben presents al meu cor.

Diumenge el papà i jo ens vàrem animar a arreplegar la que hagués estat la vostra habitació, o la que és la vostra, encara que mai hagi estat utilitzada. Hi vàrem trobar tants records! Totes aquelles cosetes que estaven preparades per la vostra arribada. No vàrem arribar a comprar res, però ens havien donat i regalat moltes cosetes. També vaig trobar tots els objectes que he anat guardant per la vostra panera de tresors. És una habitació plena d'il·lusions i d'esperances i, de moment, no em vull desfer de res.

Dins una capsa hi vaig trobar diferents objectes decoratius que ja no utilitzam. Entre tots ells hi vaig trobar dues espelmes en forma de flor. No les recordava. Varen arribar a casa molt abans de que tenir fills fos part del nostre projecte de vida i de parella. Una causalitat d'aquestes que tant m'agraden.

Avui, en el nostre dia 7, vint i catorze mesos després de la vostra partida, les he enceses per vosaltres. Com fan les espelmes, vosaltres, estimades, ompliu de llum les nostres vides.


T'estim Júlia.  T'estim, Aina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada